París ho cura tot

Són innumerables els directors que han escollit la capital francesa com a escenari dels seus films: des de Jean-Pierre Jeunet amb la inoblidable i encantadora Amélie, fins a la comercial i descaradament americana Moulin Rouge de Baz Luhrmann, passant pels bohemis i indesxifrables somiadors de Bernardo Bertolucci. Són també incomptables els espectadors que han sucumbit a l’encís de la Torre Eiffel amb la seva exagerada lluminària enmig de la romàntica nit parisenca -i m’incloc en l’enorme grup d’embadalits als que se’ls cau la baba en veure els Champs Élysées o els entranyables carrerons plens de boulangeries. I és que París encanta, enamora. És per això que s’ha convertit en el perfecte as a la màniga de qualsevol cineasta amb ganes d’enganxar al gran públic.

I això no exclou al carismàtic gat vell de Hollywood, Woody Allen, que necessitava recuperar adeptes després de la catastròfica Vicky Cristina Barcelona -probablement la pitjor pel·lícula de la seva infinita trajectòria en el món de la gran pantalla, tot i que no s’ha d’especular, podria ser que n’hi hagués alguna altra en el seu inacabable repertori que encara es mereixés més la lapidació. Sent fidel al seu estil -i escapant de la perversió que sembla ser innovar-, per la seva nova estrena Midnight in Paris, el singular director centra tots els seus esforços en la creació d’un ambient idíl·lic immillorable, amb musiqueta alegre de fons inclosa -sense la musiqueta no podria ser una pel·lícula d’Allen.

És impossible resistir-se a una pel·lícula que comença amb un bombardeig d’imatges de la ciutat de l’amor en la seva màxima esplendor, ho he comprovat. Ni les frases mal col·locades ni la fantasia encabida amb calçador dins la realitat desentonen quan tot passa a París. Ni tan sols l’actor, si se’n pot dir així, Owen Wilson desentona en un context com aquest -i no és poca cosa aconseguir que l’americà no faci malbé una producció.

Acostumada a les excentricitats d’un director que converteix en imperdonable assassí l’angelical Jonathan Rhys-Meyers i que fa aparèixer esperits de periodistes venjatius a la que ja s’ha convertit en la seva mussa, Scarlett Johansson, no em va estranyar en absolut que Woody Allen fes viatjar en el temps al seu nou protagonista. I lluny d’espatllar el que fins el moment havia estat un bon inici, la introducció d’allò impossible combinat amb el París dels anys 20 i un sense fi d’artistes de l’època que aporten l’humor ben aconseguit al film fan que m’atreveixi a afirmar que podem col·locar aquesta producció en el top-10 del director. La Bohème, Hemingway, Dalí i Picasso en un París amb menys llum de nit que de dia i sota l’influx del piano de Sinatra ¿qui no ha desitjat mai poder viure, encara que només fos per uns instants, enmig de tot això?

Quan es parla de les pel·lícules de Woody Allen només hi ha dues sentències a fer: “aquesta és de les bones” o, per el contrari, “aquesta és de les dolentes” -i és que sembla ser que les seves obres només es poden classificar segons aquest criteri. Doncs Midnight in Paris és de les bones sense cap mena de dubte; aquesta vegada ho ha fet bé. Personalment, el que em permet jutjar un film són les sensacions que et queden un cop fora de la sala, i considero que les ganes irrefrenables de viatjar a la ciutat de l’amor, el sentiment de Paris je t’aime -fins i tot pels que no hi hem estat mai- i l’enyor a una Bohème que ni tan sols he viscut, que regala la última producció del geni de Hollywood és suficient per qualificar-la com a gran pel·lícula.

Cèlia Muns